Invisibles

Un noi migrant que veu en el futbol la salvació. Una noia que va voltant d’institut en institut intentant no ser el centre d’atenció. Un noi gai que perd la mare, que només sabia ferir-lo per la seva condició sexual. Un noi el pare biològic del qual va ser un assassí durant la guerra. Una noia molt curiosa que vol descobrir nous mons amb la seva gateta. Un noi a qui els seus pares no li fan cas i intenta cridar l’atenció. Un noi orfe fill de drogoaddictes amb un do especial. Una noia al país de la qual esclata una revolució armada. Un noi tímid a qui el seu col·lega burleta li proposa fer-se passar l’un per l’altre davant del professor nou.

Amb Invisibles, Bustos ens porta nou històries de nou joves ben diferents, amb un denominador comú: ser o haver estat metafòricament invisibles. Un objectiu que l’autor duu a terme en tan sols 80 pàgines (restant-ne, esclar, unes 10 de les primeres i darreres planes del llibre). Potser precisament per aquesta poca llargària, els relats no aconsegueixen desenvolupar tot el seu potencial: estan poc desenvolupats, tracten temes massa punyents amb poca delicadesa (com, per exemple, l’addicció a les drogues dels progenitors o la mort d’un noi en una pastera i d’una noia per una mina terrestre) i els desenllaços són massa oberts o abruptes, o se serveixen del recurs deus ex machina. Igualment, l’autor se serveix d’alguns tòpics, com el rebuig a l’homosexualitat. Per contra, com a punt positiu, cal destacar la riquesa lèxica de l’obra.

NarrativaRecull de contesRealisme