Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline

El flamant premi El Vaixell de Vapor, obra de Gemma Lienas, de trajectòria consolidadíssima, com és ben sabut, és una història detectivesca. La Isolda és una nena la família de la qual ha conegut temps millors. Han de dependre de les feinetes de la mare i de la pensió de l’àvia. Encara més: els quatre membres de la família, incloent-hi el germà adolescent i malcarat, han de conviure en un minúscul habitatge de la Barceloneta. En un mateix dia la Isolda, apassionada per la lectura, fa dues troballes especials. Descobreix en primer lloc unes fotos dins d’un llibre vell. I una topada ocasional amb en Joan, un nen sense amics, els acaba ajuntant per dur a terme una tasca apassionant: descobrir qui apareix a les fotos i el sentit de les frases cal·ligrafiades al darrere. La trama s’amaneix amb una pàtina reivindicativa amb referències a la memòria històrica i al moviment okupa, de tal manera que passat i present conflueixen.

Malgrat la intriga (adient a l’edat i brillantment resolta, com s’espera) i l’indubtable bon ofici de l’autora, al meu entendre hi ha algun detall que resta força al conjunt. El tractament del bullying, aspecte que no incideix directament en la trama, apareix resolt d’una revolada. Afegiré també que em van sorprendre, en els primers compassos, els punts de contacte (superficials però significatius) amb la magnífica La pel·lícula de la vida de Maite Carranza: precarietat familiar, progenitor sense esma, protagonista femenina amb personalitat marcada… Malgrat tot, el desenvolupament de la trama i el to general són molt diferents. Les il·lustracions de Marisa Morea, amables, naïfs, amb un toc de tendresa i d’allò més expressives, contribueixen al tarannà contrastat de què parlàvem: drama en l’anterior premi El Vaixell de Vapor i comèdia en el vigent.