Jo mai mai

Una il·lustració molt precisa, poètica i suggeridora amb relació al contingut, d’Ignasi Font, que també il·lustra tot l’interior, és la porta d’entrada a Jo mai mai, una obra de teatre d’Arturo Padilla (Montornès del Vallès, 1989) que s’afegeix al migrat i necessari panorama editorial del món teatral i que pot ser ideal per posar-la en escena, per exemple, amb alumnes de secundària.
És una obra que té com a ingredient destacable el fet de crear una gran expectativa i atmosfera al llarg de tota la trama fins al desenllaç final, que arriba gairebé a la darrera pàgina.
Hi ha dos escenaris que avancen en paral·lel, amb protagonistes diferents en cadascun. En el primer, un grup de joves que juguen al joc del Jo mai mai amb un got de rom a la mà, i que apareixen en diferents moments tant del passat com del present, per tal de donar elements per entendre i assaborir el desenllaç; en l’altre, una noia que troba un desconegut perdut a la platja, sense memòria, i l’acompanya a l’hospital, i al qual el focus anirà seguint.
El lector avançarà encuriosit, tot intentant entendre i esbrinar quina baula de la cadena enllaça ambdues escenes, quins fets relacionen els dos grups de personatges.
En el misteri, hi col·laboren els silencis i els diàlegs sintètics i entretallats entre els diversos actors. L’expectativa creix, encara que a estones també, i a parts iguals, creix la confusió, generada una mica pels salts temporals de les escenes, i és aquesta la que deixa un gust un pèl sobtat i agredolç al final de la història.