Jo no sóc la teva mama

Enquadernat en cartoné, l’àlbum narra la història d’un esquirol, l’Otto, que viu a l’arbre més gran del bosc i que, un dia, es troba una bola verda i plena de punxes al davant de la porta de casa. En un primer moment la ignora, però més tard descobreix que la bola s’ha obert i que del seu interior n’ha sortit una criatura peluda que li diu «mama». Aquella nit, l’Otto l’acull amb la promesa que l’endemà buscarà la seva veritable mare, però els dies passen sense trobar-ne cap rastre i mentrestant el petit ésser creix i creix… Malgrat els esforços dels dos protagonistes, l’un per resultar agradós i l’altre protector, la convivència es fa cada cop més complicada, ja que l’Otto se sent sobrepassat per l’aclaparadora presència del pelut.

Estem davant d’una història d’una exquisida tendresa, gens sensiblera ni lacrimògena, i amb un text de frases curtes esquitxades de diàlegs, en el qual destaca la naturalitat i la claredat. El to és graciós i està reforçat per les il·lustracions, de colors sobris, molt narratives, amb els detalls justos per donar la informació necessària però riques pel que fa al resultat.

L’autora quebequesa Marianne Dubuc descriu, amb aquesta història, els diferents moments del despertar d’una amistat. Al cap i a la fi, ens ve a dir que de les trobades més inesperades en poden sorgir lligams profunds, i també que tots tenim la potestat de decidir qui forma part de la nostra família. Una manera molt subtil i adequada de parlar de l’adopció. L’autora desplega aquests temes acomodant-los sobre diversos valors, com ara l’ajuda mútua, l’acceptació de la diferència, l’enriquiment que aquesta proporciona i, finalment, un de cabdal: la presa de consciència de les pròpies emocions i la seva gestió. Un àlbum molt recomanable, bell per la seva simplicitat.