Joana Cordons i la Colla Perduda

Paula Ferrer i Molina (l’Alcúdia de Crespins, 1979) va iniciar el seu pas per la LIJ el 2020 guanyant dos premis literaris: el Premi de Narrativa Enric Lluch Ciutat d’Algemesí, amb aquesta obra, titulada Joana Cordons i la Colla Perduda, i el Vaixell de Vapor amb El país de Cral. És a dir, ha entrat per la porta gran en aquest món de la literatura infantil i juvenil, de tan difícil accés però tan cobejat per tants i tants autors degut al fet que actualment és un refugi «econòmic» per a molts. 

Analitzant l’obra guanyadora del Premi Enric Lluch, he de dir que a Joana Cordons i la Colla Perduda hi manca un dels ingredients essencials d’una novel·la: el conflicte, el problema al voltant del qual s’esdevindran els fets relatats, ja sigui perquè jo no he estat capaç de veure’l o per la seva inexistència. I és que l’autora es limita a presentar-nos, al llarg de les gairebé cent pàgines del llibre, la descoberta que els germans Marc i la Júlia, embarcats en un vaixell de paper, fan al país de paper, on troben la seva colla més admirada: la Joana Cordons, en Lluc Tirants, en Pep Pantalons i la Queta Bicicleta. És, doncs, en la descripció –i dic conscientment aquest mot en contraposició a «aventura»– d’aquest món de paper al llarg de tot el llibre on en Marc i la Júlia van trobant tots els seus admirats herois, que han conegut a través de les lectures.  

Tot plegat fa la impressió que el lector navega per les pàgines del relat amb la sensació que no acaba d’entrar en cap conflicte, més enllà d’un final que suposa el retorn al món real, on, personalment, crec que hi hauria l’inici de la història: aparèixer de nou a l’habitació dels dos germans, on en comptes de dos passen a ser sis persones de cop i volta. 

Les il·lustracions inicialment desperten molt d’interès, fins i tot admiració, amb una primera imatge amb un cert regust de Sasek a Esto es París, per derivar en imatges de menor factura (vegeu la pàgina 54) que no ajuden a fer remuntar la novel·la.