La Candela està enfadada

La mare de Candela ha de marxar de viatge per feina i ha de deixar la filla una setmana amb l’àvia, cosa que a la xiqueta no li fa gens ni mica de gràcia. Aquesta és la raó que sustenta l’afirmació del títol: Candela està enfadada amb la mare, amb la iaia, amb els veïns, fins i tot amb el gos; en realitat, Candela està empipada amb el món, amb les circumstàncies que l’han obligada a acceptar el que no volia, i això fa que no perceba les coses bones que l’envolten. Perquè, en realitat, l’àvia és una senyora pacient que s’estima la neta, Piti és un salsitxa juganer i els veïns són amics de Candela.

En aquest conte, en què la intenció didàctica és evident des del plantejament –l’obcecació en l’enuig davant dels imponderables no serveix més que per amargar-se l’existència–, hi ha un recurs efectiu: la protagonista troba una màscara tan horrorosa que espanta tothom, però amb la qual –tot i la lletjor– se sent còmoda perquè s’hi identifica. El joc amb la careta permet a l’autor d’abordar de manera simbòlica la complexitat i les contradiccions dels sentiments de Candela. Ara, aquest element –i la història sencera– no causaria el mateix impacte sense la força de les imatges de Mercè López: amb una paleta freda i continguda que es mou preferentment entre blaus, grisos i ocres, la il·lustradora ha dotat de personalitat pròpia els personatges secundaris –la mare, l’àvia, el gos–. López ha sabut suggerir la volubilitat de l’estat d’ànim de la xiqueta –primer decaigut i enfadat, i finalment reconciliat amb la vida– amb l’expressivitat del rostre i d’uns animalons (una mena de borrissols amb ulls i potes) que l’acompanyen i l’envolten. El llibre seria un altre sense el contrast visual de l’horrible màscara sobre el cos infantil, vulnerable, de Candela.