La casa nova

Contada en primera persona, La casa nova és una història senzilla que mostra les inquietuds i temors d’un xiquet quan canvia d’habitatge. Gran part del text –concís i depurat– se sustenta en el diàleg entre pare i fill; la mare no hi és enlloc, i resulta un encert de l’autora, Elisa Ramon, que no s’explicite el motiu de l’absència –separació?, divorci?, viudetat?–, perquè no hi aportaria res essencial; de fet, probablement, distorsionaria la tonalitat lleugerament humorística que sorgeix, de vegades, de les converses entre nen i progenitor, un adult que contesta amb la mateixa paciència i convicció les qüestions pràctiques («La casa nova té piscina?») i les altres, més estrafolàries, que li planteja el petit: «–En aquesta casa hi ha monstres –dic al pare. –Impossible! –contesta–. Justament vaig triar aquest pis perquè no n’hi havia.»

Sovint, el to fresc i net prové de les il·lustracions de Francesc Rovira, que juga amb grans espais en blanc en contrast amb el color de les figures o la foscor puntual d’algunes ombres fantasmals, producte de la ment del menut. I, sobretot, per la representació d’alguns detalls: la veïna tafanera a penes entrevista per l’escletxa de la porta, la manera en què el fill s’agarra a la cama del pare quan comproven que «no hi ha rastre de cap monstre» als armaris; les rajoles imperfectes del bany, que suggereixen que l’apartament no és nou, i el fet que quasi tots els personatges apareguen d’esquena, tret característic de l’artista que evoca el tarannà dels individus –i l’afecte entre ells– sense necessitat de mostrar-ne els rostres. El llibre es tanca de manera redona, amb l’única pregunta que l’home planteja al xiquet: «Fins quan l’anomenaràs casa nova?».