La ciutat aèria

Jordi Colonques (Vila-real, 1976) ens ofereix una novel·la a mig aire de les distopies i la ciència-ficció més clàssica. Colonques ens porta a un futur on una classe dominant que viu i gaudeix de la ciutat té esclavitzada la resta de la societat, que ha de malviure a les clavegueres si no vol ser obligada a treballar a les granges dels afores de la ciutat. En aquest món, un petit grup de rebels s’han instal·lat als terrats dels gratacels, d’on només baixen per furtar menjar i roba. En aquest grup destaca especialment l’Ekon, tot un mite de l’escapisme.

A partir d’aquest punt de sortida, en petits capítols, alguns de poc més d’un grapat de línies, anirem coneixent els altres personatges que mesclaran les seves vides: la Luana, la Sara, la Carla, el tinent… Tots plegats confegeixen un trencadís en què inicialment encaixen perfectament totes les peces, però a mesura que avança hom s’adona que hi manquen tessel·les, és a dir, així com inicialment la localització i l’ambientació són correctes, i fins i tot tècnicament la novel·la ens dibuixa molt bé l’escenari i els fets que desemboquen en el conflicte, a poc a poc, a mesura que s’acosta el final, el lector pensa que amb tan poques pàgines que resten és impossible tancar totes les trames amb èxit. I passa això mateix: el final, precipitat, amb massa línies argumentals soltes, ens decep, deixant-nos un regust d’oportunitat perduda enfront d’una, fins i tot, trilogia futurista amb personatges de pes. No sé què va provocar aquest tancament en fals, però de ben segur que una anàlisi de l’autor, de tan extensa i demostrada trajectòria, li confirmarà el que comentem. Malauradament, doncs, una oportunitat malaguanyada. 

Les il·lustracions –quatre pàgines en el total de l’obra– aporten poc a l’edició final, i no sempre representen el text de forma fidel –vegeu, si no, la descripció de la pàgina 84 i la il·lustració de la pàgina següent–, i no em refereixo a l’estil.