La ciutat dels animals

L’Elies, el sastre, és un agró que no és gens sapastre; el senyor Blancafort és un llebrot tímid i elegant que voldria un gris clar per als seus vestits nous; a la Gisela, la mostela, li agrada menjar picant; les granotes mandregen de panxa enlaire a l’hivernacle; l’Oriol, l’esquirol golafre, se submergeix en la lectura com en un pou d’avellanes sense fons, mentre que els ratpenats, també lectors apassionats, llegeixen capgirats. La ciutat dels animals, d’Emmanuelle Mardesson i Sarah Loulendo, es desperta amb el batec dels estels del porquet Ton i se’n va a dormir amb el ball desenfrenat i esbojarrat dels iacs Nicolson i Ikennedi, tota una galeria de simpàtiques animalades que fan d’aquest un àlbum certament bestial.

El text de Mardesson, traduït al català per Mireia Alegre, es presenta així com un passeig rimat per una ciutat utòpica i de paisatges màgics poblada per tota mena d’animals, que n’introdueix alguns pel nom propi i d’altres no, al llarg de tot un dia. Tot i aquesta referència temporal, es tracta d’una narració en la qual no trobarem cap protagonista concret ni cap introducció ni conclusió, ja que busca, sobretot, la musicalitat de la lectura en veu alta. De fet, la gràcia d’aquest relat recau en el joc d’identificar allò que es llegeix en la imatge o, millor, en les il·lustracions tendres i alhora acolorides i tenyides d’exotisme de Loulendo, amb qui l’autora ha fet tàndem en altres publicacions similars.

La ciutat dels animals és un àlbum per perdre-s’hi, per parar-s’hi a sentir i a mirar amb calma, per cercar i sorprendre’s en cada troballa. Un àlbum per assaborir-lo una vegada i una altra, per llegir jugant i jugar llegint. Un objectiu ben lloable en aquests temps de lectura ràpida i presses mitjançant una proposta raonablement encertada, tant en la part literària com en l’estètica, que farà les delícies dels petits lectors que busquen una estona de companyia i diversió bé a soles, bé amb la mediació d’una persona adulta.