La ciutat secreta del Toubkal

Aquesta novel·la ha estat guardonada amb el premi Gran Angular d’enguany. De Puigpelat, autor consagrat amb diversos premis, havíem llegit l’esplèndid Romeu i Julieta (segona part). Una relació enverinada (cliqueu per veure’n la crítica), mereixedor del Ramon Muntaner.

L’acció transcorre al Marroc, als anys quaranta. La Fàtima és una adolescent que viu en un orfenat a prop del Toubkal, la muntanya més alta de l’Atlas. Fins a una terra tan remota, bressol de llegendes sobre un misteriós i terrorífic home de les neus, s’hi desplacen europeus de motivacions i de bàndols oposats. D’un costat, una arqueòloga francesa obsessionada amb la desaparició, anys enrere, del seu germà. De l’altra, un altre arqueòleg gal, col·laboracionista, a la recerca de, presumiblement la troballa més important de la història. Anar descabdellant la relació existent entre tots tres fa avançar la trama.

El plantejament és prometedor, i la documentació, necessària per a una ficció que necessita versemblança, hi és, però sense enfarfegar mai el lector. Malgrat aquestes premisses i l’indubtable ofici de l’autor, el resultat no assoleix la rodonesa que voldríem. L’antagonisme arqueològic entre aliats i nazis remet a clàssics del cinema d’aventures. La caracterització dels dos bàndols, dissortadament simplista, en un entorn mític (l’Atlàntida!), embolcallant un discurs heroic, amb reconeixement final inclòs, participa de llocs comuns sovint revisitats. La novel·la es llegeix amb interès, malgrat tot. El que fa que el conjunt acabi perdent alguns enters, però, és l’entitat de la protagonista, que tot i néixer il·legítima, pobra, filla d’un estranger i dona, accedeix a formar-se i a gaudir d’una autonomia d’acció que no tenien les europees de la dècada posterior. I encara costa més d’entendre que, a l’època i  sobretot en l’entorn cultural i religiós on transcorre l’acció, l’imam vegi de bon ull l’amistat (i alguna cosa més) de la Fàtima i l’Ibrahim.