La ciutat

En Nico és un jove centrat en els estudis per tradició familiar. En rares ocasions parla amb el pare, enginyer a la central nuclear de la Ciutat, i encara menys amb la mare, que va fugir de la llar. El noi té com a confident una carpa, que en certa mesura (metafòricament parlant) ocupa el lloc de la mare. El punt d’inflexió arriba amb l’imminent acomiadament del pare, cosa que propicia que en Nico obri els ulls a les injustícies que l’envolten i que acabi sortint també de la seva peixera per enfrontar-se al que no li agrada del món: els desnonaments, la falta de compromís ambiental… També contribueix a la seva particular eclosió el fet de descobrir l’amor: l’Aura, una jove compromesa amb causes socials, que el rebutja però que alhora propiciarà a consolidar l’obertura del noi.

La novel·la exemplifica a la perfecció la tesi que els joves d’avui en dia, lluny de limitar-se a ser consumistes, conformistes i víctimes de l’hedonisme, són capaços d’implicar-se activament en la resolució dels problemes de tots. En una primera instància la càrrega ideològica és tan explícita i omnipresent que sembla un llast per a l’acció. Però un cop el lector assumeix aquesta premissa, la història va de menys a més, i el resultat és esplèndid. No és el primer cop que Panicello dona veu a joves reals amb la seva narrativa. Com ja va passar amb 250 quilòmetres, el llibre és el resultat d’un procés creatiu comunitari. Al meu entendre, però, La ciutat és un projecte més reeixit.