La fàbrica d’etiquetes

Entenc la literatura com una de les arts d’explicar històries, i la lectura com l’art d’escoltar-les i de gaudir-les. Em dol la tendència actual d’intentar convertir aquest instrument de gaudi en manuals de bon comportament o d’autoajuda, cosa que fa un flac favor a la primera i confon especialment els lectors que hi accedeixen per primera vegada.

La fàbrica d’etiquetes és un clar exemple d’aquesta moda d’elaborar històries que serveixin per abordar tal problema i treballar tal actitud, afegint-hi a més un annex de suggeriments, o bé d’exercicis.

S’agraeix quan en una història la literatura està per sobre del tema i el tractament d’aquest és tan subtil que tan sols s’intueix entremig de l’argument. No és el cas de La fàbrica d’etiquetes, on Emma Piquer ha triat la manera més directa de tractar-lo, amb alguns elements metafòrics, i ho rebla amb una pàgina final on s’especifica el missatge i la lliçó que li ha de quedar clara al lector, talment les faules de l’antigor però sense rima, i és gairebé més extens que el text mateix del conte. Un mal senyal, al meu parer, haver d’especificar tant en una obra literària.

Emma Piquer, en la seva primera obra, aborda el tema de les etiquetes que posem a les persones, i que sovint ens condicionen. Situa l’acció en un poble –i entenc que a l’actualitat, ja que apareix algun mòbil a les mans dels personatges–, on un bruixot ha creat una fàbrica d’etiquetes i uns corbs malignes les reparteixen i les pengen a les persones quan fan alguna cosa que no agrada al bruixot, encara que no sempre és així. Sobta la barreja d’elements dels contes tradicionals, com ara bruixots, corbs, o bé l’ús del terme regne, amb una societat actual i una fàbrica al bell mig.

La fàbrica d’etiquetes és una història un pèl fosca, per la manera i el motiu pel qual es pengen les etiquetes i pels personatges que hi participen, tot concretant de forma massa clara i específica la dicotomia entre bons i dolents. La il·lustració de Calle (nom artístic d’Esperanza Calle) juga amb aquesta dicotomia i sap plasmar-la amb prou destresa, tot combinant i contrastant l’amabilitat i bonhomia de la vida de poble amb la foscor i rudesa dels corbs i de les etiquetes que enganxen.