La forma de la felicitat

La felicitat és un d’aquells conceptes abstractes que no sabem ben bé quina forma té. La Nola Drap i el pare Drap, els protagonistes de La forma de la felicitat, d’Ignasi Arumí Prats i Judit Roma, tampoc ho sabien, per això un matí de diumenge van decidir anar a buscar-la… És possible que la felicitat tingui forma de vent? I d’oliva? O potser de llapis de colors?

L’àlbum és una recerca candorosa d’un sentiment experimentat per gairebé tothom però molt difícil de descriure. Una missió lloable que encaren un pare i una filla a partir d’una enumeració d’experiències quotidianes, una seqüència d’interrogants a partir de les vivències que tots dos viuen per separat i en un espai temporal més aviat breu.

Aquest recull de preguntes va acompanyat d’unes il·lustracions sense cap connexió argumental entre si més enllà de la presència contínua de la Nola Drap i el pare Drap com a elements principals de la composició. Les imatges, per tant, actuen com a escenes independents, i mostren una pretensió més ornamental que narrativa amb aquestes dues siluetes sobre un fons neutre i amb els elements indispensables. Es tracta d’una proposta estètica plana, sense gaire força, tant pel que fa a l’esquema compositiu com al color, que, a més, n’agreuja la valoració amb la presència de la il·lustració borrosa del petó de la mare.

Certament, cal elogiar el fet que sigui el lector qui hagi de resoldre la qüestió allunyant-se d’un final tancat i ensucrat. Amb tot, l’àlbum no convenç ni pel plantejament argumental, ja que s’ofereix més com una enumeració d’accions que com una història per gaudir de la lectura, ni tampoc des del punt de vista editorial –fins i tot la tipografia mostra unes comes que es confonen amb punts– ni des de l’artístic, amb un resultat una mica massa tosc.