La gran fàbrica de les paraules

La gran fàbrica de les paraules es va publicar en català l’any 2010 a l’editorial Sleepyslaps, un any després de la seva publicació a França. El 2016 el recupera l’editorial Tramuntana, que ara el torna a publicar en format petit.

Aquesta és una pràctica habitual del mercat francès, la de reeditar en diferents formats els llibres per a infants que assoleixen cert estatus de clàssics: format gran en fulls de cartró, tapa tova, format petit…  Això sí, sempre amb la mateixa qualitat d’impressió i mantenint viva la publicació del llibre en la mida original.

D’entrada, doncs, aplaudim la possibilitat que aquesta pràctica arribi al mercat català. Per una banda perquè el fa més assequible econòmicament, però també perquè en multiplica els usos o perquè, en el cas del format reduït, li dona un aire de petita joia que guardem o portem a tot arreu.

En el cas concret de l’àlbum de Lestrade i Docampo, el canvi de mida és significatiu (passem d’un format quadrat de 28 cm a un de 16 cm) perquè en la il·lustració el llibre treballa molt amb la doble pàgina, amb imatges a sang i amb el contrast de grans taques de colors, canvis de pla i focalitzacions.

Tot i així, no podem oblidar que, malgrat el pes important de la imatge, amb referències a la torre de Babel o als estats autoritaris, la història que se’ns explica és molt rodona i funciona per si sola.  

Ens trobem en un país on el llenguatge es compra. Més riquesa, més paraules. Darrere una història d’amor infantil, un punt ensucrada potser, hi trobem una al·legoria perfecta sobre el poder del llenguatge. Però també sobre el poder de la literatura, perquè, al final, no és tant la quantitat de paraules sinó la manera d’utilitzar-les, la que acaba marcant la diferència.

L’únic perill d’aquest llibre és que té tots els números per convertir-se en un recurs per «treballar» a l’aula. I és que obre portes molt suggerents! I no només estirant el fil dels jocs de crear i classificar paraules, sinó també en un àmbit més polític, engegant debats sobre com l’empobriment del llenguatge d’un poble és una forma de submissió. Us sona, oi?