La gran O

Amb la seva anterior novel·la, La lluna de gel, encara al cap, em llegeixo La gran O d’una tirada. L’estructura en forma de conversa via correu electrònic, els paràgrafs de no més de mitja pàgina de llarg i un llenguatge lleuger, propi —entenc— de les converses informals via mail, fan que la lectura de la novel·la sigui fàcil i apta per a joves poc avesats a la lectura.
La història gira entorn de la conversa virtual que s’estableix entre una alumna i una escriptora després que aquesta hagi fet una xerrada a l’escola. Baró juga amb la identitat de la noia i basa tota la novel·la en la confusió que això crea a l’escriptora, i alhora als lectors. No hi ha gaire més. La novel·la t’atrapa mentre la llegeixes i el final et sorprèn o decep més o menys segons la teva trajectòria lectora. Ara, un cop acabada, poca cosa et queda a la memòria, a banda potser del joc de lletres amb què es firmen els correus.