La iaia és una segrestadora

Narració amb una protagonista trempada dins una situació misteriosa. Un text àgil, constituït, per una banda, per l’ús constant de la primera persona, i en present; per l’altra, de col·loquialismes, frases fe-tes, exclamacions, superlatius, diminutius i ono-matopeies. D’aquesta manera es produeix un efecte d’oralitat (fins i tot amb un ús incorrecte —voluntari?—dels pronoms febles). En el centre d’aquest estil desenfadat, una pregunta reiterativa que va fent avançar el relat mitjançant les sospites: «És possible que…?» La solució al mis-teri s’intueix una mica mas-sa aviat, tot i que aquesta facilitat pot satisfer els lectors, que esdevenen, així, detectius ells també. L’autora dóna la volta als rols típics dels adults. L’excés de credulitat dels pares i la mestra és tan inversemblant com la caracteritza- ció d’una àvia molt moderna, que no tracta pas la seva néta com si fos la nineta dels seus ulls. De fet, és un personatge amb prou pes per disputar-li el pro-tagonisme. Les il·lustracions, d’aire desballestat, planes i sense perspectiva, són, en canvi, expressives i fins i tot detallistes, fins al punt que proporcionen, a través de gestos i mirades, més entitat als personatges.