La maledicció de les bruixes

Sovint es diu que un mateix llibre admet més d’una lectura. Com en el cas que ens ocupa. I no és sols perquè, com s’anuncia a la portada, el lector/a, a la fi de cada capitolet, prengui les decisions. Folck porta aquest conegut recurs més enllà del vessant lúdic del caprici personal: de manera imperceptible, l’elecció anirà adquirint un biaix ideològic. Un escriptor d’èxit, anomenat Harker, com el narrador de Dràcula, és convidat a fer una xerrada en un especialíssim centre educatiu per parlar sobre el seu darrer èxit, precisament intitulat La maledicció de les bruixes. Res que el mateix Folck, experimentadíssim autor que freqüenta les aules, no conegui de primera mà. En un moment determinat de les dues lectures que hem fet del llibre, forçosament diferents, descobrim que la invitació és un parany, concebut per fer justícia. I també descobrim alhora que el mateix títol resulta ambigu: no fa referència al malefici que les dones exerceixen sobre la societat (lectura oficial), sinó a la repressió duta a terme per les institucions damunt les dones que no encaixaven dins dels rols preconcebuts. «Si a molts homes se’ls deixés fer, encara anirien pel món amb el dit acusador tractant-nos de bruixes» (pàgina 38), se sent a dir un sorprès Harker., titllat d'»assenyalador». I tot convergeix cap a un claríssim i simbòlic al·legat feminista (pàgina 110).