La Mariona i els seus monstres

Encara no parlem del llibre. Una amiga dialoga amb la seva menuda de dos anys que dibuixa. Fa un gargot esplèndid i ella li pregunta: “Què és això?” La nena inventa una resposta com pot. Li prego que no faci aquesta mena de preguntes a la seva filla, que el que fa són bons dibuixos, que ja està bé amb el que són, però ella vol parlar-ne, fixar un sentit verbal, atribuir-hi un significat. El bon desig de la mare que necessita icones (una casa, el sol, una muntanya, un germà…) anirà esvaint la poesia muda del dibuix de la petita, que es començarà a demanar “què” representa la marca dels seus gestos, “què” hi ha on només hi havia el plaer d’omplir un paper, de trobar una forma o una relació o un ritme.
Més barroerament: l’obra pictòrica de Sean Scully ens pot ajudar a meditar en el marc d’una església o ens pot inspirar una combinació de llanes per fer-nos un jersei de ratlles.
La Mariona i els seus monstres és un àlbum quadrat de vint-i-vuit centímetres de costat, gairebé sense paraules, sobre una nena que pinta a la paret de casa seva uns monstres. Oriol Malet, que excel·leix en el dibuix de còmic realista, ens els presenta com a inspirats en l’obra de diferents artistes habitualment coneguts com “abstractes”.
El primer sospitós monstruós de la Mariona és el bo de Joan Miró amb els seus gargots que, si bé en ocasions tenen una dimensió simbòlica, estan lluny d’invocar els Muppets de Barri Sèsam que ens suggereix l’il·lustrador.
La Mariona fa, després, una mena d’Alien a partir de posar dents entre dos rectangles de color de Mark Rothko i, per si no n’hi havia prou, imagineu els esquitxos de Jackson Pollock amb ulls, dos o tres ulls per esquitx.
L’expressionisme abstracte, com l’informalisme, pot ser, per dir-ho d’alguna manera, estimulant, líric, gimnàstic, íntim i sovint divertit per al pintor que el treballa, però no li calen més ulls afegits que els del receptor a qui s’adreça.
El papa de la Mariona arriba i s’enutja. N’hi ha per a això i més.