La meravellosa i horripilant casa de la iaia

No us imagineu com soc d’afí als gustos de Xavier Salomó veient el que mostra en aquest llibre, conduït amb genialitat pel text de Meritxell Martí. El llibre és un cant al fantàstic i al terror amb multitud de picades d’ull que, personalment, m’agraden molt, amb una invitació a recordar-les amb un somriure si es coneixen, o a anar a les fonts per descobrir-les. Els referents cinèfils i literaris són tants i tan variats que no els enumerarem tots, però podreu trobar el Freddy d’Elm Street, Alien, El resplandor, Lovecraft, Poe, Ungerer… Una fantàstica oportunitat per demanar a professionals de llibreries i biblioteques si reconeixen aquella imatge o llibre que apareix per exemple al lavabo, al safareig, a la llibreria, etc. A més, com un servidor, als seus llibres Salomó ha demostrat ser un fan total de l’univers de Ghibli, i mai falten referències a pel·lícules o trames.

I és que aquest llibre, a banda de l’argument (no us en descobriré el secret), és una alabança de les vivències sensorials que generen el nostre imaginari. Sense cap mena de dubte, això és el que ha fet que Salomó sigui un dels il·lustradors amb veu pròpia més prolífics de les nostres contrades. Aquí reivindica la manera com bevem les històries de ficció quan som infants, com se’ns queden a la retina i com aconsegueixen perviure en el nostre imaginari personal i col·lectiu. Aquesta cultura pop que beu de la fantasia, la ciència-ficció o el terror, per a qui n’és amant, no té edat; el seu públic sempre està obert a la sorpresa i a somiar.

La història parla d’un infant que va a veure a la seva àvia, com cada mes. Un cop a casa seva començarà la peripècia, quan els intentarà trobar a ella i a un gat esmunyedís. El llibre fa servir solapes i finestretes per descobrir secrets amagats i és un campionat de veure quin és més enginyós. S’ha de fer menció a la fina i precisa enginyeria per quadrar les imatges.

El paper emprat no l’acostumem a veure en aquest tipus de llibre, i és d’agrair que aquí s’hi recorri, perquè conserva la textura de l’àlbum i permet que les finestretes estiguin excepcionalment integrades.

El volum és divertidíssim, fresc, amb ritme i ben construït. Tota una joia. Us ho passareu de por!

(Atenció! Les imatges són fotos domèstiques fetes perquè es vegin les solapes, i no mostren les pàgines en tota la seva amplitud ni qualitat. La de la portada pertany a Combel.)