La meva temporada a l’infern

El títol d’aquesta novel·la té ressonàncies expressament poètiques: Una temporada a l’infern és el nom d’un poemari d’Arthur Rimbaud, autor que el protagonista, en Ricard, ha devorat, entre d’altres. En Ricky, com tothom l’anomena (o Rick, com vol la mare), és un adolescent culturalment i socialment inquiet i implicat, i és difícil d’esbrinar en quina proporció ho és de cada cosa. Viu en un poble relativament aïllat, marcat directament o no per una tragèdia esdevinguda tretze anys enrere.

El noi es mostra obertament gai. Enamorat de l’Ivo, un company d’institut carismàtic amb qui participa en un projecte fallit i que sembla que no li fa ni cas, tot es torça en més d’un sentit el dia que es fa un esquinç de turmell. De matinada, el cotxe de la mare apareixerà obert, sense bateria ni gasolina al dipòsit, al pàrquing de l’híper on en Rick i les seves amigues practiquen habitualment les seves coreografies. La mare, que havia sortit a sopar sense el pare, sembla haver-se esvanit. L’endemà serà el dia D de la resta de la vida del noi i de la turmentada família.

Ben escrit, amb personatges complexos i polièdrics, començant pel mateix Ricard, amb una intriga que es desferma un pèl tard al nostre gust, el relat pot arribar a aclaparar el lector per les desenes de referències culturals (literàries, musicals) que maneja el protagonista. Quan la trama transita per viaranys més esperables i assumibles per al públic lector guanya en proximitat. Ens ha agradat especialment algun aspecte paranormal del relat, que connecta amb una obra anterior i que, parlant en termes serièfils, podria definir aquesta novel·la com un spin-off.