La mirada indiscreta

Fent un repàs a la seva trajectòria, és indubtable que Àngel Burgas s’està consolidant com una de les veus més interessants de la literatura juvenil catalana. En cada obra sembla que posa a prova les seves habilitats, uns cops experimentant amb l’estructura d’una obra coral, com amb la novel·la –crec que no prou valorada– Una cançó per a Susanna (La Galera, 2008/2013), d’altres jugant amb la tensió narrativa d’un thriller, com a Noel et busca (La Galera, 2012) o bé llançant-se de cap en una obra d’humor estripat com és Kamal i els alfabetistes (Edebé, 2015).

Amb La mirada indiscreta Burgas no abandona la tensió narrativa i el misteri, però aquesta vegada hi juga sense pressa. Amb un estil sobri, un narrador en primera persona ens descriu els fets misteriosos que li han succeït arran del seu estrany passatemps: observar les persones que seuen a un banc de davant de casa. A poc a poc ens va involucrant en una aventura perillosa on l’ha abocat la seva –i la nostra- curiositat.

Com ja endevinem pel títol, l’autor fa un homenatge a l’obra de Hitchcock, i amb el seu mateix ritme ascendent va embolicant la troca fins a fer-nos patir pel protagonista. De fet, protagonistes, perquè un dels vicis literaris que més m’agraden de Burgas és que en les seves novel·les juvenils els adults també hi tenen un paper important, com en la vida real. En aquest cas, el protagonista és el pare, tot i que l’obra es basteix entorn de la relació i complicitat amb el seu fill.

Malgrat que en algun moment el ball de personatges, d’entrades i sortides, et fa témer de perdre el fil, Burgas acaba controlant l’argument i l’escenari, gairebé teatral, on es desenvolupa l’acció.

Un cop tancat el llibre, no pots deixar de preguntar-te: què hauria fet jo si fos en Ramon? On és el límit de la curiositat?