La música perduda

Una novel·la circular, que comença presentant un personatge que no reapareix fins a les darreres pàgines. Entremig sembla encetar-se una història diferent, que ens parla d’uns personatges de circ famolencs, una noia que s’adhereix a la caravana i s’instal·la a la gàbia del lleó… Però les dues històries s’entrecreuen al final: enmig de la desolació, la noia troba el seu oncle —el personatge del començament— i enceten una nova vida.
Un relat amb força troballes: hi trobem un llenguatge ben treballat, amb gran riquesa de lèxic. Hi trobem una veu narrativa uniforme i coherent que fa avançar l’acció gairebé sense diàlegs. Hi trobem concisió i força en la seva brevetat. Hi trobem ressonàncies literàries i cinematogràfiques conegudes. I també, tot i la inconcreció d’espai i temps, referències histò-riques clares. En resum, un experiment interessant, però que voldrà lectors avesats i una mica experimentats. Deliciosa il·lustració a la portada.