La nena que es va convertir en mòbil

Francesc Puigpelat torna a situar una novel·la infantil en el món de la tecnologia. Després del celebrat El nen que va xatejar amb Jack Sparrow, ara ens presenta el Premi Folch i Torres, La nena que es va convertir en mòbil. El títol crida l’atenció i busca, com el llibre anterior, arribar a nois i noies d’una edat en què els estudis ens indiquen que perdem lectors a un ritme vertiginós.

No sabem si el propòsit s’aconsegueix, però el que és clar és que l’autor posa tota la carn a la graella per aconseguir-ho: un argument ric, viu, fresc i àgil acompanyat d’un vocabulari elaborat però alhora proper al públic potencial. Trobar històries que parlin tant de mòbils, internet, whatsapps, SMS o del Google Earth es fa encara complicat en un món on els preadolescents ja es mouen com un peix a l’aigua. La tria dels personatges també està ben treballada: la Mukele és una nena curiosa i valenta; l’Eleonor, una nena amb problemes de relació amb les companyes de classe; els malvats Amwilu i Amu generen rebuig, i el Gustavo i l’Obebe són dos nens decidits i altruistes. La descripció dels poblats africans també és un punt a destacar, ja que l’autor trenca un parell de tòpics: malgrat viure en cabanes, en alguns indrets ja els ha arribat la tecnologia, i les intervencions que fan al territori certes ONG són poc adequades. Tant l’inici potent, que aconsegueix fer venir ganes de saber més coses de la història, com el final trepidant, digne d’una bona novel·la d’aventures, són dos encerts més de l’autor.

Malgrat tot, hi ha algun però: en tot moment es té la sensació de saber com acabarà la història, i, per tant, hi ha poc espai per a les sorpreses, i fins que no arriba el final hi ha moments que es poden trobar un pèl planers al llarg de la història. Amb tot, l’aposta per introduir elements com les noves tecnologies en novel·les per a lectors d’aquesta edat és un fet que hem d’aplaudir i potenciar perquè, qui sap, pot ajudar a no perdre joves pel camí. Literàriament parlant, és clar.