La nena que només es va poder endur una cosa

Eulàlia Canal fa un bell homenatge al llibre com a font de creativitat, mostra d’afecte i nexe amb els records. Explicar contes, amb una veu «com un núvol de sucre», crea vincles indestructibles, i la història d’una àvia també pot esdevenir un conte dins d’un conte. Tota aquesta declaració de principis la transforma hàbilment en una narració que combina el realisme d’una aula de primària (conduïda pel mestre ideal) amb una protagonista posseïdora d’una cabellera fantàstica que reflecteix els seus estats d’ànim. La Lena explica la seva preocupació de trobar el millor regal per a la seva àvia i els seus companys de classe l’ajuden, alhora que aprenen una mica de la història dels seus avantpassats. Aquest passat és descrit breument en blanc i negre a les il·lustracions de Valentí Gubianas, per remarcar la tristesa de la guerra i la repressió, que contrasta amb els colors ataronjats dels cabells de la Lena i de les fulles que cauen dels arbres, que ens situen la narració a la tardor, en un ambient ple de calidesa.