La nena que va aturar el trànsit

Com una cançoneta que es va repetint, com les que cantàvem d’infants quan anàvem d’excursió, així funciona el text de Fabrício Valério, que, amb humor, fa una crítica de l’estil de vida occidental, tan preocupat pel treball i per no arribar tard ves a saber on, costi el que costi –amb la pertinent dosi de mala lluna que de vegades gastem, és clar.

La protagonista, una nena en bicicleta, decideix aturar el trànsit sense que se’ns expliqui el perquè, tot i que és fàcil d’imaginar: els vehicles de motor han ocupat la vida de la gent, els seus espais, no els deixen caminar o pedalejar…

El text de Valério va repetint l’estructura, sumant una línia a cada personatge malhumorat que s’afegeix per queixar-se de la situació: un policia, un conductor, un conductor d’autobús, un taxista, un motorista, un conductor d’ambulància, d’helicòpter, etc. Fins que un senyor gran entén la nena i passa, o recupera, el carrer caminant molt a poc a poc. La premissa que els infants i els ancians s’entenen funciona aquí. L’àlbum acaba amb un petit escrit de l’autor brasiler on reflexiona sobre aquesta situació i explica la seva vivència.

Una apreciació: tots els personatges són homes, menys la nena que atura el trànsit. És intencionat o només un clixé?

Les il·lustracions de Bruna Assis Brasil ens remeten, o així m’ha passat a mi, a l’obra de Beatrice Allemagna, en especial al seu llibre Un lleó a París, per tècnica i gamma de colors. Formada a Barcelona (sembla que a l’Escola Eina), Assis aplica el collage, o collage digital, amb molta gràcia, generant perspectives amb la deformació de les formes i el dibuix. Aquesta tècnica no està exempta de «perills», com ara que aporta una certa fredor a les imatges, potser buscada per reflectir la buidor de la societat. El punt cromàtic el dona la nena protagonista, que és l’única de les persones que vesteix de colors.

Dibuix i tècnica, amb el grafit i el collage, estan potser molt a la moda de fa ja uns anys, quan tothom aplicava (o aplicàvem) papers mil·limetrats o escolars a les obres, es generaven volums, trames i ombres amb un llapis lliure, etc. L’artista, però, té el seu propi univers i un estil que defineix la seva obra.

Hi ha un bon treball d’estudi de personatges i en especial de composició, deixant aire a les il·lustracions i espai perquè el text pugui respirar, i l’edició també és bona, amb unes dimensions adients.

És un goig veure com les editorials aposten per artistes que passen per les nostres escoles d’il·lustració.