La noieta daurada i altres contes

La seva va ser una infantesa solitària. D’una banda era filla única, i de l’altra no es va relacionar amb infants perquè només va anar a escola entre els set i els deu anys. Amb tot, «de petita, vivia meravellada», recordava sovint Mercè Rodoreda, i és precisament aquell món enyorat de fantasia i innocència en què confessa que va viure el que es reflecteix a La noieta daurada i altres contes, un recull de narracions en el qual l’escriptora s’acosta als lectors infantils i amb què desvela als que ja som grans la faceta menys coneguda de la seva obra.

Publicades originalment entre 1935 i 1937 al diari La Publicitat i la revista Moments i amb la presència de dues històries inacabades, La Galera les recull ara en un llibre que conserva les normes ortogràfiques del moment –únicament esmentant els errors mecànics de transcripció i adequant els diacrítics a la normativa d’ara– així com l’estil encomanadís i captivador de Rodoreda. Tot un seguit de contes en els quals juga amb les sempre volàtils fronteres literàries entre la realitat i la ficció i ens capbussa en un univers natural i màgic, ple d’animals i éssers humans, però també de fades, bruixes i, fins i tot, sirenes. Tot i això, he de reconèixer que, des de la lectura adulta, em resulten molt més atractius els contes de caire biogràfic que fan de les evocacions particulars records universals.

La noieta daurada i altres contes s’apleguen, finalment, en una edició il·lustrada per Albert Asensio, que té la capacitat d’il·lustrar la realitat minuciosament. S’ha de reconèixer que aquest gust per les imatges amb una certa aparença decimonònica, des d’un punt de vista personal i poètic, és un dels trets més elogiables de la seva plàstica, malgrat que potser aquesta estètica apaga un pèl el contingut narratiu.