La nota

La nota, format per un full de paper de 180 x 60 cm plegat per la meitat i muntat en acordió, explica la història d’una nota viatgera (a la cara i al dors del leporello), i a l’interior ens ofereix un pòster amb informació addicional dels personatges que la protagonitzen.

La mare de l’Eva escriu una nota per a la seva filla. Quan ella la troba, l’hi passa al seu amic Josep, que en fa un avionet que va a parar a la punta del nas de l’Agustí, el repartidor. I així arriba fins a onze persones més, que, de forma expressa o fortuïta, descobriran el contingut de la nota. La curiositat del lector per saber què diu en aquest tros de paper va en augment a mesura que avança la història. Per això, la primera lectura es farà amb agilitat, i serà en una segona lectura quan s’apreciarà la relació entre els personatges i es coneixeran les aventures dels animals que conviuen al barri. La narrativa gràfica està tan ben construïda que no necessitaria el text, que, simplement, anomena el personatge i la seva professió i reitera una acció que ja mostren les il·lustracions. Amb el missatge de la nota hauria estat suficient. Una nota que, molt probablement, només agradarà als fans de Mr. Wonderful.

El pòster hauria de servir per conèixer millor els protagonistes de la història, però la mida gegantina dificulta la manipulació i l’accés a uns textos que revelen un excés d’afany didàctic. L’escenari, els personatges i els animals es presenten en forma d’esbossos en llapis, una bona idea per apropar als infants el procés de creació del llibre. Una línia groga, interrompuda per imatges de figuretes de paper plegades en diferents estadis, recorre la superfície del pòster. En aquest cas s’ha perdut una bona oportunitat per explicar seqüencialment els passos a seguir en la construcció d’aquests objectes de papiroflèxia.

En definitiva, es tracta d’una bona proposta de narrativa gràfica que ha fallat en la materialització. L’acordió podria haver sigut més llarg. Així, en una cara, s’hauria pogut visualitzar el viatge sencer de la nota, narrat exclusivament amb imatges. En l’altra cara, es podien presentar els personatges, un en cada pala, amb uns textos més suggeridors. D’aquesta manera, s’hauria accentuat el poder narratiu de les imatges, s’hauria resolt el problema de manipulació del llibre i s’haurien potenciat possibles jocs d’identificació i de creació.