La novel·la de l’Ernest i la Célestine

On s’és vist que un os i una ratolina siguin amics? Impossible! Escandalós! Terminantment prohibit! Doncs res més lluny, perquè ningú no podrà evitar que l’Ernest i la Célestine acabin sent els millors amics del món. Malgrat l’abisme que els separa, tenen una cosa en comú: tots dos se senten artistes, mentre que la gent del seu voltant no vol ni sentir a parlar de les seves aspiracions. Tot intentant escapar-se del destí, es troben i decideixen ajudar-se mútuament, el primer pas d’una amistat fora del comú que esdevindrà incombustible.

Aquests dos personatges, creats el 1981 per l’artista belga Gabrielle Vincent, pseudònim de Monique Martin (1928-2000), es poden considerar ja clàssics de la literatura infantil, amb gairebé una trentena d’àlbums publicats en llengua francesa (en català en podem trobar alguns a Kalandraka). El 2012, Daniel Pennac, com a homenatge a l’autora, a qui admirava i a qui no havia pogut conèixer personalment malgrat que hi havia mantingut una amistat epistolar al llarg dels anys, va escriure La novel·la de l’Ernest i la Célestine (paral·lelament, els protagonistes van fer el salt a la gran pantalla en una pel·lícula d’animació amb guió del mateix autor).

En el llibre, Daniel Pennac aconsegueix transmetre l’essència dels contes originals, en què destaca el valor de l’amistat de debò, aquella que supera els prejudicis i accepta l’altre amb les virtuts i els defectes, malgrat les dificultats dels protagonistes pel fet de pertànyer a dos mons tan diferenciats i a priori antagònics: el de dalt (el dels ossos) i el de baix (el dels ratolins). És difícil no quedar captivat per l’Ernest —os mandrós, músic ambulant, gran, tranquil i bonhomiós— i la Célestine —ratolina dibuixant, menuda, llesta, inquieta i tossuda—. El suspens, les aventures, la imaginació, l’amistat i un bon sentit de l’humor impregnen les línies d’aquest relat, que discorre lleuger en gran part a través del diàleg fresc entre els dos amics.

Alternant amb la narració principal, l’autor hi incorpora, en format d’apart teatral, uns fragments amb dos nous personatges, l’Autor i el Lector, que conversen entre ells i amb els protagonistes. El Lector, curiós i exigent, no es pot resistir a expressar l’opinió, comunicar el neguit davant de certes situacions o discutir les decisions de l’Autor, un recurs que eixampla els límits de la narració i proporciona al lector (el de debò, no el personatge) la possibilitat d’endinsar-se entre els bastidors de l’escriptura. Aquest element és ideal per generar conversa literària, tot i que també pot requerir una certa experiència lectora per no perdre el fil.

Finalment, els detalls d’il·lustració aquarel·lada de Benjamin Brenner, tendres i amb humor (inspirats en els dels àlbums de Gabrielle Vincent i la pel·lícula de Seï Riondet), són un bon complement d’aquesta represa literària dels entranyables Ernest i Célestine.

Narrativa