La pluja als llavis

Finida la lectura de la darrera novel·la d’Eulàlia Canal, hom té la sensació que aquesta història ja l’ha llegida un munt de vegades. I a més, queda el dolor intern de pensar que aquesta brillant autora, guanyadora de l’exigent premi Atrapallibres 2008 amb Un petó de mandarina (Barcanova, 2007), no ha estat capaç d’exprimir la seva qualitat literària i ens ha deixat a l’estacada com a fidels lectors seus, oferint-nos una novel·la mancada de força interior. A La pluja als llavis, Canal ens narra l’experiència vital d’una adolescent, la Jana, que ha perdut el pare, un fet que tindrà conseqüències desastroses per a l’estabilitat de la família. I enmig de tot això, una cosina que és com una glopada d’aire fresc, un fantasma del pare quan era jove, un veí cambrer que està per sucar-hi pa i un futur company per a la mare aconseguit d’estranquis. Tot plegat, amb elements similars, ja utilitzats en les novel·les d’adolescents i que en mans d’aquesta brillant autora esperàvem molt més.