La professora que feia faltes d’hortografia

Gran personatge, Amàlia Zapatero, en la frontera inestable entre l’èxit i el fracàs: mestra que ha dedicat la vida a l’ensenyament i, als cinquanta-huit anys, és destinada a Gaston, un poblet perdut de l’interior on ni tan sols arriba Internet. En aquest racó oblidat de la mà de Déu –i de les institucions–, Amàlia ha de reinventar els mètodes pedagògics per guanyar-se l’atenció i l’afecte d’uns alumnes absolutament desmotivats que no aspiren més que a treballar en la fàbrica de pa, únic motor econòmic de la zona. La professora és el nucli d’aquesta mesurada història on tot encaixa –també els camps de blat i la producció de farina– i on la narració flueix fresca, delicada i commovedora. Els jocs de lletres de José Castro –que d’alguna manera recorden el Miquel Obiols d’He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat– apareixen tan vinculats a l’argument que l’obra no s’entendria sense; fecunda col·laboració entre autora i il·lustrador que ara ha permès la creació d’aquest bon llibre.