La senyora Maria

Fidels a la seva filosofia reivindicativa, l’editorial ens planteja la problemàtica de les persones sense sostre. L’objectiu del llibre és mostrar aquesta realitat cada vegada més freqüent als nostres carrers des del punt de vista d’una nena, sense els prejudicis dels adults.
Podríem dir que fins a la pàgina vint ens trobem amb una història descriptiva. La vida de la Maria, una mestra d’escola que, no sabem com, ha acabat vivint al carrer, es presenta amb un text clar i concís, amb bon ritme, gràcies també al dinamisme d’unes il·lustracions a sang, de tons ocres, que juguen amb constants canvis de pla i punts de vista.
A la darrera part del llibre però, la història fa un gir fantasiós per mostrar-nos com, des dels ulls d’un infant, la Maria no és un problema social a resoldre sinó una velleta encantadora que explica contes i que necessita una abraçada.
No sé si és per aquest final o perquè el to positiu del relat i l’estil desenfadat i a voltes còmic de les imatges em grinyola una mica amb el missatge, però el resultat final em genera certes contradiccions.
Del mateix tema, em va convèncer molt més el llibre d’Hanno que la mateixa editorial va publicar el 2010: En Tolstoi, un conte de fades.