La síndrome de Bergerac

El pas de l’ESO al Batxillerat suposa per a un grupet d’estudiants de l’optativa de Literatura Universal el descobriment d’una eina potentíssima per conèixer-se ells mateixos i el món. La lectura dels clàssics (Boccaccio, Shakespeare, Rostand i el seu Cyrano…) els interpel·la. I la veu de la Velia (minuciosa, dubitativa, entusiasta… adolescent, en una paraula) ens fa la crònica d’un acte heroic i descabellat, si és que cal diferenciar tots dos adjectius. La representació de Cyrano de Bergerac proporcionarà l’empenta definitiva (i també dolorosa) perquè la Velia, la Claudia, en Connor, en Vélez i tutti quanti encarrilin les seves vides divergents des d’aleshores. No cal apel·lar al sintagma «basat en fets reals» per caure seduïts davant l’encís que culmina l’Any del Gran Nas. I és fàcil d’entendre que la novel·la, farcida de referències literàries, cinèfiles, musicals, serièfiles… vitals, al cap i a la fi, hagi assolit el prestigiós premi Edebé de literatura juvenil.