La sort de la despistada

La Julieta –sabem el seu nom a partir de la quarta doble pàgina– és una nena que diu que és molt despistada i, a més, tothom l’hi recorda. Deu tenir uns 7 o 8 anys, per les imatges que ens en dona l’il·lustrador, Subi. I potser el que li passa a la Julieta és que és creativa, i això fa que perdi la pista del que li han manat, un fet important que s’explota al desenllaç, en la trobada amb el seu avi.

El text el signa Núria Cela o Nuri Total, una artista multidisciplinària –ballarina, cantautora, pallassa– que ja havia provat el camí de l’escriptura a El gripau amb ales (una cançó del disc Bitxos Raros) o a Ay madre, un llibre disc sobre la maternitat a partir del seu projecte musical.

El text és ric en lèxic i dites relacionades amb el fet de perdre la pista de les coses. Però la narració resulta un pèl embrollada i llarga per moments, especialment al nus. Potser hi ha molta informació, amb unes reflexions que respiren aquell aire naïf un xic impostat i dirigit que tenen els adults quan imiten pensaments o accions dels infants.

Una història, però, de voluntat lluminosa que intenta treure importància a una situació o conflicte com ara el de ser despistat, tot i que aquest conflicte no queda ben definit en la psique de la protagonista. Realment a la Julieta l’afecta, ser despistada? Com influeix això en la catarsi del lector al desenllaç?

En aquest format, la quantitat de text fa que la maquetació sigui feixuga a les dobles pàgines, que, a més, estan il·lustrades totes a sang. Hi ha paraules que podrien desaparèixer i permetre que la il·lustració fos el camí de transmissió de la informació.

He de confessar que dintre de l’obra d’en Subi em decanto més per la línia negra més marcada quasi sense color, fins i tot només amb el grafit. Aquí el color pren protagonisme, i apareix també la seva personal línia de traç obert. Dintre de la seva obra, és un llibre d’ofici. Hi ha força repetició en els plantejaments de pàgina i sense gaires variacions de plans. A les imatges apareix un gat que el text no esmenta, i que és intranscendent per a la història. La inserció d’aquest tipus de personatge és un recurs que els artistes fan servir per aportar frescor, dobles històries, comicitat i dinamisme, i ajuden a generar composicions equilibrades i a una millor lectura de la imatge.

Cal destacar que la protagonista sovint mira cap a l’esquerra, obligant que l’acció s’aturi constantment, fins que al final es resol el conflicte i, caminant cap a un nou futur, nena i avi avancen cap a la dreta.

El conte va aparèixer per primer cop a la revista Cavall Fort número 1424, de novembre de 2021, amb il·lustracions d’Isaac Bosch.