La teoria dels forats

La literatura infantil que confia en la intel·ligència dels lectors sol destacar de seguida. No perquè ho proclami, sinó perquè es nota en el to, en l’ús del llenguatge i en la manera com construeix el relat. La teoria dels forats de Carlota Gurt és un d’aquests llibres.

Guanyadora del Premi Guillem Cifre de Colonya 2024, la novel·la parteix d’una premissa aparentment senzilla: en Klaus i el seu pare, treballador municipal especialitzat a tapar sots, s’enfronten a un forat impossible, massa gran perquè pugui ser resolt amb les solucions pràctiques habituals. A partir d’aquí, el relat es desplega com una exploració del món i, sobretot, del vincle entre un fill fantasiós i un pare excessivament racional.

Un dels grans encerts del llibre és l’ús del llenguatge, que sosté tota la narració amb una gran naturalitat. Gurt escriu amb una prosa directa i viva, plena d’imatges i d’un humor fi que no busca la rialla fàcil. No infantilitza ni moralitza, ni tampoc introdueix cap voluntat pedagògica explícita: el text funciona perquè confia en el lector i en la força de la narració.

Aquesta confiança s’estén també a l’objecte llibre: la coberta, amb un encuny que obre literalment un forat al centre, no és un simple recurs gràfic, sinó una invitació inicial al joc i a la lectura simbòlica que proposa la història des de la primera pàgina.

Pel que fa a l’estructura, el llibre juga amb salts temporals i interrupcions del fil principal que exigeixen un lector atent, sobretot cap al tram final. Aquest punt pot fer el relat lleugerament més enrevessat, però és també un valor afegit perquè no ho dona tot mastegat ni subestima la competència lectora de la persona que llegeix.

La teoria dels forats és una novel·la intel·ligent, divertida i honesta. Un debut infantil sorprenent que confirma que, també en literatura per a infants, n’hi ha prou amb escriure bé.

Narrativa