L’aigua

Elisabet Roig descriu l’evolució psicològica d’una adolescent i la superació del seu trauma. Ho fa en una narració breu, sense digres-sions gratuïtes i amb un ritme ràpid. Dosifica la intriga i aconsegueix mantenir l’interès fins al final: el descobriment del motiu de la seva fòbia a l’aigua. A l’automarginació de la Marta, que ja no es troba a gust amb la seva colla d’amics superficials, contraposa la marginació del nouvingut Nahuel, rebutjat per motius racistes i classistes. Un i altra s’ajudaran mútuament a trobar el seu propi lloc. D’altres subtrames són incloses hàbilment, encaixant-les amb el tronc central de l’acció: l’adopció, la necessitat de la identificació amb el grup, la confusió sentimental o el prejudici contra certs grups juvenils. Potser la figura paterna, absent durant el temps de la narració i a la qual es fa referències, era una altra subtrama que no va arribar a quallar. Amb tot, cal felicitar-se per una novel·la de i per a adolescents, escrita amb coneixement de causa, talent narratiu i respecte pels lectors, que també es pot llegir com una novel·la de misteri.