L’Alba i els Set Iraquians

La Blancaneu s’ha convertit en un dels contes més populars de la literatura infantil, que ens ha arribat a les mans en diverses versions, entre les quals destaquen la que publicà l’editorial Joventut el 1935 a partir de la versió dels germans Grimm, amb traducció de Carles Riba i il·lustracions d’Arthur Rackham, i la de Combel, que també parteix de la versió dels Grimm però amb traducció d’Albert Jané i il·lustracions de Joma. Com bé sabeu, però, la versió de Disney de l’any 1937 imposa un imaginari col·lectiu en forma de set nans de nas gros i caminar d’ànec i un vestuari de la blanca Blancaneu que ha esdevingut universal. 

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) ens proposa una nova versió del popular conte on la madrastra és substituïda per la malèfica tieta Cecille Deville; el mirallet, per un modern mòdem intel·ligent; els set nans, per set infants iraquians que malviuen en un camp de refugiats per a migrants, i la famosa poma enverinada, per un ou de xocolata. Tot plegat, com ja és de suposar, desemboca en el lògic desenllaç feliç però aquesta vegada sense príncep ni xinel·les de ferro roent per als peus de la malèfica tieta Cecille. 

La narració compleix amb el que se li demana: és un text bellament escrit, amb una estructura sòlida i que es desenvolupa a un ritme constant que no sorprèn ni innova. Un document que ens substitueix la monarquia pel capitalisme més ferotge, i el petó, per un directe als mitjans de comunicació que fan caure la «madrastra» en desgràcia, una versió que ens remasteritza l’original tot fent-ne una posada al dia. Seria bo, però, que els joves lectors tinguessin el referent original per observar-ne els paral·lelismes i convidar-los a un major gaudi d’aquesta lectura.