L’any que van venir els Beatles.

L’any que van venir els Beatles és una de les moltes referències que l’autor escampa al llarg de la novel·la per situar-nos a la Barcelona de 1965. Però no pretén ser una crònica de l’època, sinó que li serveix de rerafons per parlar d’un grup de joves i dels seus somnis i aspiracions. Temes com la feina, les relacions amb els pares, l’amistat, l’amor, el sexe… més propis d’una edat que no pas d’una època.
Tot i que en un moment tens la sensació que la història es queda estancada i que a vegades cau en alguns tòpics, crec que la novel·la és més introspectiva que moltes de les novel·les juvenils realistes actuals. L’autor se centra en el personatge de l’Andreu, el coneixem a fons, però a més a més cada decisió, cada error del protagonista es contraposa als de la resta de personatges, donant així un ventall ample i ric d’actituds. La història va agafant gruix a mesura que avança, fins a acabar amb un missatge clar: transgredir era i és possible.