L’arbre de Nadal torna al bosc

Després de L’arbre de Nadal, Delgado en reprèn els personatges i el motiu central i crea un conte tendre, de flaire casolana: l’Elisabet veu créixer el seu avet, se l’estima i en té cura, fins que un dia comença a tornar-se groc. Aleshores el pare explica a la xiqueta que, arribada a certa mida, la planta no es pot quedar a casa, sinó que necessita tornar al bosc per estendre-hi les arrels. La nena, en certa manera, se sent traïda per l’avet, però finalment ho accepta. Passa el temps i l’Elisabet es refà de la tristor, i llavors arriba l’estiu, un estiu sec i calorós que fa témer a la família que l’arbre haja mort, però gràcies a l’àvia, que n’ha tingut cura, l’avet llueix esplèndid. Una història senzilla, sense aparat, en la qual les il·lustracions d’Arbat –en harmonia amb el to– donen vida plàstica als personatges i, en ocasions, avancen subtilment el que vindrà: els avis de l’Elisabet, per exemple, apareixen en una escena a l’inici, però no serà fins al final que tindran protagonisme. L’únic retret, la voluntat de l’autor de buscar la rima, quan potser la història és més aviat prosaica —en el millor sentit.