L’arbre del senyor Shaun

L’arbre del senyor Shaun es presenta com una història amb un regust moral que podria anar des d’un conte oriental fins a El petit príncep d’Exupéry. Però Mireia Vidal (text) ho fa sense alliçonar, mastegant les paraules llegides pàgina a pàgina.

El senyor Shaun viu tranquil·lament a casa seva. Se sent molt afortunat de poder tenir cura del seu jardí, que té un arbre del qual ha de recollir constantment les fulles. La seva vida es presenta tranquil·la, gaudint de les visites que l’ajuden en aquesta tasca i de la posterior conversa. «Quina sort que tinc de tenir un jardí tan bonic», repeteix.

Però aquesta vida suposa sacrifici, i quan només veus els aspectes negatius de les coses els núvols negres t’enterboleixen la mirada. El senyor Shaun començarà a estar tip de recollir fulles, ja que la natura és capriciosa i el vent, la pluja i altres factors faran que la feina se li torni feixuga. Finalment optarà per una solució dràstica i impacient: talar l’arbre.

A poc a poc, però, s’adonarà que tot el que feia el seu jardí bonic tenia relació amb l’arbre i amb el fet de tenir-ne cura.

Una història bonica, unes il·lustracions boniques. Potser el canvi d’opinió del senyor Shaun és força sobtat, però s’entén a la perfecció.

Les il·lustracions de Neus Caamaño són una meravella, perquè escauen al text i perquè són personals. És una artista molt propera al sentir plàstic de les primeres avantguardes del segle XX i al cartellisme de l’època, amb una mirada contemporània. Al llibre, la sobrietat de formes i colors dels personatges i elements contrasten volgudament amb l’explosió de color de les fulles de l’arbre o de petits focus de llum.

La solució de fer aparèixer els elements a manera d’escenari pla sense mostrar la tridimensionalitat dels espais mitjançant diferents plans o punts de vista, com passa amb la casa, el jardí o l’estança interior, com si fossin un fons d’animació, li atorguen un punt d’universalitat atemporal al conjunt.

Si hi afegim que la paleta de colors és senzilla, trencada només per les fulles o per un sol que constantment ens recorda el lent pas del temps, o que les formes mostren transparències i un marcat hieratisme, veurem que estem davant d’una il·lustració reflexionada i d’una «falsa» austeritat molt potent.

Caamaño dona a les il·lustracions un subtil punt oriental, i també fa aparèixer uns animalons que no fan nosa i que ajuden a equilibrar alguna composició: un gat, un ocell, o el cargol que acompanya constantment, quasi com un altre ego, el senyor Shaun.