L’arqueta dels rellotges

Aquesta no és la primera incursió de Jordi Llavina en la literatura infantil. Fa uns anys ho va provar amb el conte La capa d’ozó (La Galera, 99), que malauradament va passar desapercebut, i fa poc, al costat de Gaspar Hernàndez, amb el recull Contes per ser feliç (Estrella Polar, 11). L’arqueta dels rellotges és un recull de records i sensacions de quan l’autor era infant i passava els estius en un poble. La narració és senzilla, sense escarafalls, tranquil·la com les anècdotes que s’expliquen, a estones poètica, amb referències que es van repetint. Tot i que té més interès per als adults que van ser infants en aquella època, aconsegueix trobar la proximitat al lector i es fa més llegidora a mesura que avança. L’autor té clar el que vol i no se’n desvia en cap moment, cosa que es veu clara en frases com la de Vicent Andrés Estellés a l’inici –«Vaig ser infant una vegada en algun poble»– o la de l’autor al final –«Tot plegat us deu semblar molt petit i molt d’estar per casa»–. Potser sí, però el text comunica sinceritat i genera confiança. Les il·lustracions, tot i ser excessivament planes i directes, tenen detalls que, com el text, fan dibuixar un somriure al lector.