L’avi ja no hi és

Que la vida tinga un final és, a més d’inexorable, difícil d’assumir. En la LIJ contemporània, la mort s’ha abordat des de vessants diferents. Wolf Erlbruch hi va fer una aproximació poètica i filosòfica –amb tocs d’ironia– en El pato y la muerte, un clàssic modern amb una força emotiva inusitada. Allunyant-se del misteri i del sentiment, Como todo lo que nace d’Élisabeth Brami i Tom Schamp tracta l’acabament quasi des d’un punt de vista biològic i al·ludeix al cicle natural de nàixer, créixer, marcir-se i desaparèixer. Jack y la muerte de Tim Bowley i Natalie Pudalov posa el focus en el caos que s’esdevé quan la parca queda atrapada en un potet i no pot dur a terme la seua tasca. En un registre molt diferent, es troba el macabre –i divertit– abecedari La colla mata-degolla del mestre de l’estètica gòtica Edward Gorey o el pervers humor negre d’El libro de los conejitos suicidas, d’Andy Riley.

Hi ha tot un corpus d’obres que tracten la mort dels éssers estimats des del punt de vista dels xiquets –com el suggeridor Inés Azul de Pablo Albo i Pablo Auladell– i, en particular, la dels avis: On és el iaio? de Mar Cortina i Amparo Pequero s’hi apropa amb delicadesa i sense dramatisme ni sensibleria; amb un to laic –com va escriure Rosa Mut–, Una capsa de colors vius de Teresa Blanch i Maria Espluga reflecteix amb tendresa les pors i l’angoixa d’una nena quan sent l’absència de l’àvia. O més recentment, Tres llàgrimes de Ricardo Alcántara i Noemí Villamuza, que, com explica Gemma Mulet, aborda la pèrdua i el dol amb «una sensibilitat gens lacrimògena». És en aquest grup on se situa L’avi ja no hi és de Gemma Castanyer Mora i Lara Sánchez Guirado.

Contat en primera persona per Laia, la major de tres germans, el llibre s’estructura en un seguit d’escenes que descriuen l’avi –alt, fort, sociable, presumit, emotiu– i que mostren la relació que mantenia amb els nets: els fa regalets, els prepara el sopar, miren junts fragments de partits de futbol… Fins que un dia l’home emmalalteix i tot canvia, perquè el deteriorament l’obliga a romandre al llit i ja no pot pronunciar gaires paraules. Hi ha detalls realistes poc freqüents en aquests títols que enriqueixen la narració, com el fet que la mare de la protagonista done de menjar al vell i que aquest porte bolquers «com els bebès», o que, a partir d’aleshores, la xiqueta s’hi comporte de manera diferent: «no m’agradava veure’l així, ni tampoc em sortia abraçar-lo ni fer-li petons». Tanmateix, el to del final i l’esperança exagerada que destil·la –«L’avi ha mort però no del tot. I això fa que em senti moooolt tranquil·la»– grinyolen perquè no encaixen amb el realisme anterior. Aquesta sensació és reforçada per les imatges: amples somriures en els rostres dels tres nens, que venen de perdre un ésser proper i entranyable. Les il·lustracions aporten algun detall visual no esmentat al text, com la tireta al front dels menuts –potser se n’abusa, ja que apareix en gairebé totes les escenes–, i, en consonància amb el tema, mantenen una gamma continguda de colors –ocres, marrons, grisos, blaus, liles–, però xoca la insistència a representar l’alegria en una història que parla de malaltia, de vellesa i de mort.