Leandre, el nen horrible.

El Leandre era un nen hor-rible. Tenia el nas arrugat com una cagarada de gos i la boca grossa com el cul d’un hipopòtam amb sobrepès. Aquest és un fragment del paràgraf inicial, hiperbòlic, buscant la comicitat. Amb aquesta descripció, el Leandre ho té malament, però en canvi se’ns mostra com un noi feliç que ha fet de la seva lletgesa virtut. Més endavant coneix la Cordèlia, de qui s’enamora bojament. I semblava que havíem trobat el fil intern de la narració: un nen i una nena que s’estimen sense prejudicis estètics. Però a partir del tercer capítol, la història es converteix en un enfilall d’anècdotes en què la lletjor del Leandre no és motiu, ni causa, ni conseqüència de res. Fa la impressió d’una història allargassada amb noves aventures que ja no cobreixen les expectatives generades a l’inici, agreujada amb un final sorprenent, amb el relleu que pren el personatge de l’àvia que fins ara semblava formar part del mobiliari.