L’edat del lloro

La nota biogràfica afirma que l’autora fa més de vint anys que es dedica a escriure guions de televisió, i sobre aquest tema gira la novel·la. La Rita, d’onze anys, ens parla de les seves preocupacions i del seu objectiu: recuperar el seu germà. Aquest s’està fent famós com a personatge d’un serial de televisió i la Rita afirma que «cada vegada té més admiradores i jo menys germà». Per assolir l’objectiu, la Rita en farà de l’alçada d’un campanar.
Pou aconsegueix una obra destacable, en la qual no s’aparta mai del tema, i té l’habilitat per definir el caràcter dels personatges. M’ha agradat com van i vénen les relacions entre ells en funció d’allò que s’esdevé, i especialment l’evolució de la Rita, visible per exemple en la relació que té amb el psicòleg a què la fan anar els seus pares. En la seva primera visita no se li sent ni un fil de veu perquè considera que el psicòleg se’t queda els secrets, i cap al final acaba buidant el pap. Original en el tema i recomanable en el tractament que se’n fa.
El que fa un flac favor a l’obra és l’embolcall, que li dóna una aparença més infantil del que és. Una coberta més propera als adolescents l’ajudaria a arribar als seus lectors potencials.