L’efecte Calders

L’efecte Calders, flamant premi Joaquim Ruyra, parteix de l’esquema heroic en què un adolescent rep la beneficiosa influència d’un mentor experimentat i per tant savi. En Xavier és un noi solitari que divideix el seu temps entre llegir Mortadel·los, mirar per la finestra i pescar, tot i que en el fons es plany d’una circumstància que no pot controlar: sempre acaba perdent els amics. Quan coneix Pere Calders, tot bonhomia, descobreix que la seva pretesa dissort pot convertir-se en pretext literari. Aleshores l’aparent estabilitat de la jovenalla del Llançà del 1977 trontolla, de resultes d’una hilarant conspiració de guerra freda enmig de la canícula. Perquè els Arques i les Llunes, sengles penyes de nois i de noies, poden perfectament no ser el que semblen, i aquest, cal recordar-ho, és un tema caldersià.

L’efecte Calders és una novel·la que es llegeix d’una revolada, amb un somriure perenne i fins i tot alguna riallada, com passa amb la lectura del mestre del relat curt. Per acabar, afegirem que, com passa amb totes les bones pàgines, ens parla de com som… tot i que, en aquest cas, més aviat de com érem. Jo, particularment, tenia més tirada per la Patrulla-X, el Colajet i l’Espriu. Sigui com sigui, els rarets com el Xavier (o com qui signa aquesta ressenya) ara seríem directament friquis. I tanmateix orgullosos.