L’enigmàtic senyor Nosaltres

Amb L’enigmàtic senyor Nosaltres (Premi Carmesina de la Safor 2022), Oriol Canosa aconsegueix un cop més posar-se al lloc dels infants amb una trama quotidiana amb tocs surrealistes. L’autor construeix situacions inversemblants que esdevenen ben reals per a l’infant protagonista i que es converteixen en una vivència possible i atractiva a ulls del lector.

A la Laia li cau una joguina al pati del veí, un lloc ple de plantes i ocells. Arran d’aquest fet fortuït i de les seves arts d’espia, aconseguirà esbrinar la identitat de l’home misteriós que viu al pis de la senyora Dachs des que ella es va morir. La nena no només descobrirà que sota la gavardina, el barret i la màscara d’aquest individu de caminar estrafolari i vacil·lant s’hi mou una estructura formada per quaranta-set ocells en equilibri, sinó que qui parla en boca del senyor Nosaltres (així es diu el personatge) és un minà, un ocell que té la capacitat d’imitar la veu humana. Així, la Laia farà amistat amb la gran comunitat d’aus del pis del senyor Nosaltres, una amistat còmplice, d’aquelles que són al centre de les bones històries. El final, juntament amb la pena per la separació inevitable dels seus amics (la Laia marxa a viure al poble dels avis per motius econòmics, fruit de la gentrificació de les grans ciutats, un tema ben actual), dibuixa la promesa d’unes noves coneixences igual o més suggeridores.

Canosa ens transmet la sensació de circularitat, un espai on tot acaba i tot recomença, identificable també en l’estructura de la novel·la, que té quatre capítols que recorren les estacions de l’any (començant per la tardor i acabant per l’estiu). El tema de la natura hi és tractat amb sensibilitat, sempre present en l’escenari urbà de la narració a través dels ocells coprotagonistes (representats per moltes espècies diferents) i el seu cicle vital, però també d’altres elements com els arbres i les plantes o els elements meteorològics.

Un dels mèrits de l’autor (ja explorat en altres obres seves) és que, en una novel·la on els adults només tenen reservat un paper molt residual (algun còmplice necessari), la trama es desenvolupi sense entrebancs i l’infant protagonista es pugui moure amb autonomia per dur a terme els seus objectius. Amb això ja té molts punts per ficar-se el lector a la butxaca.

En resum, una història d’amistat ben escrita, amb imaginació, sensibilitat, una petita dosi d’intriga i un llenguatge planer i alhora literari que fa de bon pair (només recomanaria a l’editorial una revisió lingüística més profunda en una nova edició per deixar el text del tot polit).

Les il·lustracions d’Ona Caussa, que ofereixen un acompanyament adequat al to del llibre, haurien aportat un interès afegit si haguessin representat de forma recognoscible més espècies d’ocells de les moltes que s’esmenten en el relat.

Narrativa