Les aventures espacials de Ximet i Blai el papagai.

Quan una narració vol tocar massa tecles, el més segur és que desafini. I això li passa, a aquesta història, a mig aire de la ciència-ficció i del llibre de coneixements, amb una ventada de joc didàctic per fer-ho més passador. Per què, doncs, una història d’un nen que se’n va a visitar l’espai acompanyat d’un lloro que prové del futur ens ha de fer aturades per explicar-nos la menor gravetat de la lluna o la teoria de la gravitació universal de Newton? Quin sentit tenen aquestes reflexions enmig d’una certa trama d’intriga?
Si tot i això la història d’intriga es desenvolupés amb els mínims cànons de misteri, potser encara s’aguantaria, ¿però com pot ser que els autors es treguin de la màniga un raig d’origen desconegut que salva els protagonistes d’una mort segura, per exemple? I els dolents, segur que sempre han de ser tan imbècils? Bé, una història massa ambiciosa, amb arítmies que fan desencantar-ne la lectura i errades bàsiques d’argument.