Les fantasies del nàufrag

La darrera obra per a adults de Pep Albanell té un interès especial per a ensenyants, prescriptors i escriptors, perquè, com ell mateix assenyala, un dels objectius que es va marcar va ser «descriure la descoberta del plaer de la lectura en un noi normal de la postguerra». No hi ha dubte que ho aconsegueix, que l’obra, entre altres coses, és un recorregut pels llibres que li van permetre de descobrir mons inimaginables (la passió per les històries de nàufrags, com apunta el títol, n’és la porta principal) i formar-se com a lector i persona. També és un homenatge als qui ho van fer possible: la família, tot i ser poc lectora; l’escola, molt tangencialment, ja que tot i que hi havia lectures literàries semblava que la majoria de professors les ignoressin, i sobretot dos personatges clau: la bibliotecària Pilar Poch i el llibreter Miñambres.

L’obra, és clar, va més enllà i ens mostra una capital de comarca, la Seu d’Urgell, en els anys foscos de la postguerra: les dificultats d’integració d’un foraster, com és el seu cas; la importància i el pes de la família… I encara hi afegiria una descoberta més, que l’autor no esmenta ni al preàmbul ni a l’epíleg, però que em sembla fonamental: la del plaer de l’escriptura, la formació d’un escriptor literari, com és el cas del mateix Albanell, per molt que ens adverteixi que es va donar «permís per ser tan infidel a la meva intranscendent realitat històrica com em calgués».

Som davant d’unes memòries d’infantesa clarament novel·lades i narrades des dels records d’un adult que manté «la mirada càndida d’un nen que encara creu en el món dels grans». Una mirada que defuig l’ensucrament, la nostàlgia i els paradisos perduts, massa freqüents en obres d’aquesta mena. Una bona lectura per a tots els que estimem la literatura.