Les trenes de l’avi.

Com en els llibres de 3D, les il·lustracions d’Olmos demanen uns segons de concentració, passats els quals ja estem preparats per capbussar-nos en el seu univers pictòric particular.
El fil argumental és mínim, una anècdota còmica que li permet desplegar, a cada doble pàgina i a sang, una escena delirant. Olmos juga amb uns contrapicats ideals per a l’argument, amb la desproporció d’unes figures fetes amb contrastos de colors, i amb el collage i els tramats per enriquir a base de textures les imatges creades. I tot, amb l’únic propòsit d’aconseguir una composició dinàmica que s’adigui al ritme esbojarrat de la proposta: ballar amb les trenes de l’avi.
Podem veure-hi un repte, un exercici innovador, un altre Kalandraka… però, en definitiva, un àlbum amb força i interès.