Les ulleres de l’àvia

Un nen, una àvia que perd constantment les ulleres i les retroba en els llocs més insòlits, un gat que menja clavells i una veïna que és la propietària d’un gat.

A vegades tens la impressió que un conte està fet de retalls, d’idees més o menys brillants, que donen més o menys de si, però que falta treballar-les, desenvolupar-les, lligar-les… I aquest és el cas. Fa de mal resumir l’argument, trobar el fil conductor, la direcció del conte…

En el seu blog, l’autora explica que mig conte el va escriure un diumenge després de dinar, i l’altre mig, un dilluns que no podia agafar el son. I aquesta és la impressió que produeix la lectura: d’una banda l’àvia i les ulleres, i de l’altra el gat que menja clavells i que en desprèn l’aroma. Dues meitats lligades feblement que potser haurien pogut originar dues històries diferents.

Les il·lustracions són molt adequades, boniques, de colors vius, amb canvis de pla i amb un desplegament d’estampats alegres i virolats al paper pintat de la casa, al vestuari de l’àvia, a les tapisseries i les rajoles de terra… tot un mostrari.