Les vacances de Saïda.

Es nota que aquest és el primer relat d’aquesta autora: una història prima on des del principi s’endevina de què anirà i s’olora el missatge a favor de la diver-sitat i les bones accions amb els infants saharians, un tema que comença a ser reiteratiu es-pecialment quan no s’aporta res de nou i tot queda en el simple relat on dos nens es fan amics, passen un estiu plegats i s’acomiaden fins l’any que ve. Cal anar més enllà dels tòpics i presentar idees noves, si no ja sabem la lliçó final.
Parlant del final, molt bé l’últim paràgraf del relat: «La veu misteriosa dels altaveus interromp la nostra abraçada i s’emporta Saïda al desert. A mi em deixa un forat a la panxa, que cap gelat no podrà omplir ja». El lector sempre espera d’una novel·la que la tensió narrativa, la claredat de les idees i sobretot la contundència de les accions li deixin també un bon forat a la panxa, cosa que en aquesta primera novel·la, segons el meu parer, no s’aconsegueix.